dilluns, 18 d’agost del 2014

Quan als vint anys

quan als vint anys 
esperava un fill 
que es casés 
li van manar 

i ja casada 
que renunciés 
als seus estudis 
li van manar 

quan als trenta 
encara era emprenedora 
que es quedés a casa 
li van manar 

quan als quaranta 
va provar encara de viure 
que fos decent 
li van manar 

quan als cinquanta 
se sentia gastada i decebuda 
el marit se'n va anar 
amb una dona més jove 

estimats germans 
massa manem 
massa obeïm 
massa poc vivim 


-Kurt Marti-
Trad. Feliu Formosa





dissabte, 16 d’agost del 2014

Silenci abans de les bombes



Una sirena. Corredisses.
Després un gran silenci, com una llosa
sobre un tros de pastís d’aniversari.
Rebobino paraules per trobar quina mà
s’endugué les espelmes de la festa,
el malentès que t’ha fet venir febre.
Peses trenta-dos quilos i la mare et
pela grans de raïm un a un.

"Explica’m històries de la guerra, mare" .

Una sirena, corredisses.
Plou un silenci al voltant de la tarda,
com si l’aire sués, mentre ella espuça
llàmenes de records d’entre els cabells
dels morts.

"Explica’m històries de la guerra, mare" .

Els patiments passats clavats en paral·lel,
barrots d’una barana d’urinari que ens du
de guerra en guerra i ara em toca tirar.
¿És ella o jo o la meva filla, qui hi frega un pal
fent una música com Bach al clavicordi?

"Explica’m històries de la guerra, mare".


Cinc dones i onze nens tancats dins una cambra fosca
mentre còndors de ferro llencen caques de mort.
Una sirena, corredisses, els xiulets de les bombes,
vidres esmicolant-se en crits. I aquell gos del silenci
amagant el seu cap dins el teu pit petit.
Mentre m’expliques històries de les guerres a les
que sobreviure, em dius "tu escolta sempre, i després
mira i després calla,
calla, calla, calla, calla, calla, calla ..."

ANNA AGUILAR AMAT





dijous, 14 d’agost del 2014

No em penedisc


No em penedisc
d'haver estimat
amb el cor obert i l'ànima nua,
amb la ingenuïtat a frec de pell,
ni de mostrar les cartes
ni de no apaivagar l'evidència
ni del risc d'anar contracorrent
ni dels somriures
que m'han arrencat
ni de les llàgrimes
que m'han mullat.

No em penedisc
de les hores hostatjat als pensaments
ni d'abraçar somnis
ni de sembrar primaveres a la tardor
ni del plaer d'haver-me perdut pel teu cos
ni del gaudi per veure't
ni de l'angoixa de perdre't.

No em penedisc
d’haver-te viscut
ni d'haver-te estimat

ni de estimar-te encara.

Xelo Llopis-"Guardam el secret"




dilluns, 11 d’agost del 2014

No me arrepiento de nada

Desde la mujer que soy,
a veces me da por contemplar
aquellas que pude haber sido;
las mujeres primorosas,
hacendosas, buenas esposas,
dechado de virtudes,
que deseara mi madre. 
No sé por qué
la vida entera he pasado
rebelándome contra ellas.
Odio sus amenazas en mi cuerpo,
la culpa que sus vidas impecables,
por extraño maleficio,
me inspiran;
me rebelo contra sus buenos oficios,
los llantos nocturnos debajo de la almohada
a escondidas del esposo,
del pudor de la desnudez
bajo la planchada y almidonada ropa interior.
Estas mujeres, sin embargo,
me miran desde el interior de sus espejos;
levantan un dedo acusador
y, a veces, cedo a sus miradas de reproche
y quiero ganarme la aceptación universal,
ser la ”niña buena” , la “mujer decente” la Gioconda irreprochable.
Sacarme diez en conducta
con el partido, el estado, las amistades,
mi familia, mis hijos y todos los demás seres
que abundantes pueblan este mundo nuestro.
En esta contradicción invisible
entre lo que debió haber sido y lo que es,
he librado numerosas batallas mortales,
batallas inútiles de ellas contra mí
-ellas contra mí que soy yo misma-.
Con la “siquis adolorida” me despeino
transgrediendo maternos mandamientos,
desgarro adolorida y a trompicones a las mujeres internas
que, desde la infancia, me retuercen los ojos
porque no quepo en el molde perfecto de sus sueños,
porque me atrevo a ser esta loca, falible, tierna y vulnerable,
que se enamora como puta triste
de causas justas, hombres hermosos y palabras juguetonas.
Porque, de adulta, me atreví a vivir la niñez vedada
e hice el amor sobre escritorios en horas de oficina
y rompí lazos inviolables
y me atreví a gozar
el cuerpo sano y sinuoso con que los genes
de todos mis ancestros me dotaron.
No culpo a nadie. Más bien les agradezco los dones.
No me arrepiento de nada, como dijo la Edith Piaf.
Pero en los pozos oscuros en que me hundo,
cuando, en las mañanas, no más abrir los ojos,
siento las lágrimas pujando a pesar de felicidad
que he conquistado finalmente
rompiendo estratos y capas de roca terciaria y cuaternaria,
veo a mis otras mujeres sentadas en el vestíbulo,
mirándome con sus ojos dolidos
y me culpo por la felicidad.

Impertérritas "niñas buenas" me circundan
y danzan sus canciones infantiles contra mí;
contra esta mujer
hecha y derecha,
plena.
Esta mujer de pechos en pecho
y caderas anchas
que, por mi madre y contra ella,
me gusta ser. 

-Gioconda Belli- de "El ojo de la  mujer"



dijous, 7 d’agost del 2014

Trenc d'alba

A veure, ara que tinc
més anys que promeses per cumplir,
més gepa que pit,
més urpades què carícies
tot i això, o potser per això,
vaig a la recerca
en cada trenc d'alba
del goig pel nou dia,
aferrant-me per no perdre
ni una purna de bogeria,
ni un toc de ingenuïtat,
per reprendre la alenada
per sentir-me viva,
com si fos el primer dia,
com si fos l'últim,
com el qui estrena un vestit,

o rep un regal inesperat.

Xelo Llopis -"Guardam el secret"




dimarts, 5 d’agost del 2014

La mamadre


La mamadre viene por ahí,
con zuecos de madera. Anoche
sopló el viento del polo, se rompieron
los tejados, se cayeron
los muros y los puentes,
aulló la noche entera con sus pumas,
y ahora, en la mañana
de sol helado, llega
mi mamadre, doña
Trinidad Marverde,
dulce como la tímida frescura
del sol en las regiones tempestuosas,
lamparita
menuda y apagándose,
encendiéndose
para que todos vean el camino.

Oh dulce mamadre
—nunca pude
decir madrastra—,
ahora
mi boca tiembla para definirte,
porque apenas
abrí el entendimiento
vi la bondad vestida de pobre trapo oscuro,
la santidad más útil:
la del agua y la harina,
y eso fuiste: la vida te hizo pan
y allí te consumimos,
invierno largo a invierno desolado
con las goteras dentro
de la casa
y tu humildad ubicua
desgranando
el áspero
cereal de la pobreza
como si hubieras ido
repartiendo
un río de diamantes.

Ay mamá, ¿cómo pude
vivir sin recordarte
cada minuto mío?
No es posible. Yo llevo
tu Marverde en mi sangre,
el apellido
del pan que se reparte,
de aquellas
dulces manos
que cortaron del saco de la harina
los calzoncillos de mi infancia,
de la que cocinó, planchó, lavó,
sembró, calmó la fiebre,
y cuando todo estuvo hecho,
y ya podía
yo sostenerme con los pies seguros,
se fue, cumplida, oscura,
al pequeño ataúd
donde por primera vez estuvo ociosa
bajo la dura lluvia de Temuco.


             Pablo Neruda
Del poemario “ Memorial de Isla Negra”









Felicitat

No sé què vols, de mi.
¿L’instant feliç? ¿Aquest gel de tacte mil·limètric que segella
aquell toll entre les pedres? ¿Pensaves que era un ull, i et veia?
Al seu costat les teves ànsies són taronges de plàstic.
Tu ja has sabut que la bellesa fàcil és una cosa trista, com totes
les excuses, com la perícia en disfressar les dites
que fan mal.
Mira’m: encara estic rentant sota l'aigüera la truita de patates,
i esbrinant per quin camí de nusos han pogut les formigues arribar,
com petons teus, a aquell racó del cor que havíem volgut aïllar
dins d’un plat d'aigua.
No hi ha felicitat per a nosaltres.
Només un plaer dur com una bala de cristall amb vetes de colors.
Evangelis apòcrifs, genives amb ferides, temps que
es desguassa com orina.
Voldria donar-te alguna cosa, però puc veure només el fang
que duc a les sabates, la meva llibertat i un camí d'esbarzers.
I aquell trosset del cel amb núvols de la fira com mamelles que parlen
mentre venen i van.
Però això, abans que jo arribés, ja era teu

Anna Aguilar Amat




La nostra rebel.lió

Torcar la pols sembla monòton,
i el drap –amunt i avall- és groc
com tot el cansament que ens vessa.

Torcar la pols –diuen algunes-
és esborrar el pas del temps
que cau sobre totes les coses
i s´esmicola a poc a poc.

Torcar la pols cada matí
és el cilici que portem
sobre la carn, i ens dol vivíssim
i mol aspre. I jo per consolar-me,
només per consolar-me, pense
que també podría ésser el ferm
motiu de la nostra rebel.lió.

-Carmelina Sánchez Cutillas-