Tú me quieres blanca

Tú me quieres alba,

me quieres de espumas,

me quieres de nácar.

Que sea azucena

Sobre todas, casta.

De perfume tenue.

Corola cerrada.

Ni un rayo de luna

filtrado me haya.

Ni una margarita

se diga mi hermana.

Tú me quieres nívea,

tú me quieres blanca,

tú me quieres alba.

Tú que hubiste todas

las copas a mano,

de frutos y mieles

los labios morados.

Tú que en el banquete

cubierto de pámpanos

dejaste las carnes

festejando a Baco.

Tú que en los jardines

negros del Engaño

vestido de rojo

corriste al Estrago.

Tú que el esqueleto

conservas intacto

no sé todavía

por cuáles milagros,

me pretendes blanca

(Dios te lo perdone),

me pretendes casta

(Dios te lo perdone),

¡me pretendes alba!

Huye hacia los bosques,

vete a la montaña;

límpiate la boca;

vive en las cabañas;

toca con las manos

la tierra mojada;

alimenta el cuerpo

con raíz amarga;

bebe de las rocas;

duerme sobre escarcha;

renueva tejidos

con salitre y agua:

Habla con los pájaros

y lévate al alba.

Y cuando las carnes

te sean tornadas,

y cuando hayas puesto

en ellas el alma

que por las alcobas

se quedó enredada,

entonces, buen hombre,

preténdeme blanca,

preténdeme nívea,

preténdeme casta.

            - Alfonsina Estorni-

Rebaixes

Lentament m'he tornat a despullar davant
d'aquell altre mirall del provador,
les proporcions perdudes. He vist que uns quants
mots tendres teus s'havien quedat agafadets
als voravius del meu sostenidor. I uns petits
esquiadors han relliscat fent ziga-zagues i
gatzara d'orxata per les meves espatlles: eren
les teves bromes. I allò que sóc difícil i un
parell més de mocs han rebotat al tamboret amb
un soroll de penjarobes. Un sobre l'altre els
tres vestits discrets que he triat amb desmai a la
botiga per si agradar-te fóra una cosa necessària.
Semblen records de noies; de vegades les veig en
passarel·la per la teva mirada bellugant les
caderes i les denes brillants del teu desig. No
els sóc hostil: els seus humors t'han conduït a mi.
I imagino altres dones, a les quals precedeixo i
somric: l'oreig tebi als cabells de la meva cançó.
Veig les veus... "La cremallera domina, els botons
fan bossanyes..." La banalitat sona igual en europant.
N'he triat un que deixaré a l'armari fins el dia que et vegi.
Als altaveus Gardel.
A la caixa un garbuix i xereca d'adolescents de
professió i gent rica i jo com una nena amb un ram
de clavells embolcallat amb paper de diari.
Ja veig que no és poètic. És només una història
vulgar (i tan petita) de com passo les hores que
et segueixen a tu. Com un cristall de sucre girant
a la sínia d'una tassa per la força centrípeta que
algú fa en remenar. Mica en mica em desfaig sense
el perdó que em fes desaparèixer i em transformo en
te amb gel, amb la esperança enterbolida que la set
de la pressa em regali un altre instant, em deixi
la propina d'un matí repetit,
la propina d'un matí repetit
de petons.

                                     -Anna Aguilar Amat-

Quan als vint anys

quan als vint anys 
esperava un fill 
que es casés 
li van manar 

i ja casada 
que renunciés 
als seus estudis 
li van manar 

quan als trenta 
encara era emprenedora 
que es quedés a casa 
li van manar 

quan als quaranta 
va provar encara de viure 
que fos decent 
li van manar 

quan als cinquanta 
se sentia gastada i decebuda 
el marit se'n va anar 
amb una dona més jove 

estimats germans 
massa manem 
massa obeïm 
massa poc vivim 

-Kurt Marti-

Trad. Feliu Formosa

Photography “Stuck” by Tommy Ingberg

Silenci abans de les bombes

Una sirena. Corredisses.

Després un gran silenci, com una llosa

sobre un tros de pastís d’aniversari.

Rebobino paraules per trobar quina mà

s’endugué les espelmes de la festa,

el malentès que t’ha fet venir febre.

Peses trenta-dos quilos i la mare et

pela grans de raïm un a un.

"Explica’m històries de la guerra, mare" .

Una sirena, corredisses.

Plou un silenci al voltant de la tarda,

com si l’aire sués, mentre ella espuça

llàmenes de records d’entre els cabells

dels morts.

"Explica’m històries de la guerra, mare" .

Els patiments passats clavats en paral·lel,

barrots d’una barana d’urinari que ens du

de guerra en guerra i ara em toca tirar.

¿És ella o jo o la meva filla, qui hi frega un pal

fent una música com Bach al clavicordi?

"Explica’m històries de la guerra, mare".

Cinc dones i onze nens tancats dins una cambra fosca

mentre còndors de ferro llencen caques de mort.

Una sirena, corredisses, els xiulets de les bombes,

vidres esmicolant-se en crits. I aquell gos del silenci

amagant el seu cap dins el teu pit petit.

Mentre m’expliques històries de les guerres a les

que sobreviure, em dius "tu escolta sempre, i després

mira i després calla,

calla, calla, calla, calla, calla, calla ..."

ANNA AGUILAR AMAT

No em penedisc

No em penedisc

d'haver estimat

amb el cor obert i l'ànima nua,

amb la ingenuïtat a frec de pell,

ni de mostrar les cartes

ni de no apaivagar l'evidència

ni del risc d'anar contracorrent

ni dels somriures

que m'han arrencat

ni de les llàgrimes

que m'han mullat.

No em penedisc

de les hores hostatjat als pensaments

ni d'abraçar somnis

ni de sembrar primaveres a la tardor

ni del plaer d'haver-me perdut pel teu cos

ni del gaudi per veure't

ni de l'angoixa de perdre't.

No em penedisc

d’haver-te viscut

ni d'haver-te estimat

ni de estimar-te encara.

Xelo Llopis-"Guardam el secret"

No me arrepiento de nada

Desde la mujer que soy,
a veces me da por contemplar
aquellas que pude haber sido;
las mujeres primorosas,
hacendosas, buenas esposas,
dechado de virtudes,
que deseara mi madre. 

No sé por qué
la vida entera he pasado
rebelándome contra ellas.
Odio sus amenazas en mi cuerpo,
la culpa que sus vidas impecables,
por extraño maleficio,
me inspiran;
me rebelo contra sus buenos oficios,
los llantos nocturnos debajo de la almohada

a escondidas del esposo,
del pudor de la desnudez
bajo la planchada y almidonada ropa interior.
Estas mujeres, sin embargo,
me miran desde el interior de sus espejos;
levantan un dedo acusador
y, a veces, cedo a sus miradas de reproche
y quiero ganarme la aceptación universal,
ser la ”niña buena” , la “mujer decente” la Gioconda irreprochable.
Sacarme diez en conducta
con el partido, el estado, las amistades,
mi familia, mis hijos y todos los demás seres
que abundantes pueblan este mundo nuestro.
En esta contradicción invisible
entre lo que debió haber sido y lo que es,
he librado numerosas batallas mortales,
batallas inútiles de ellas contra mí
-ellas contra mí que soy yo misma-.

Con la “siquis adolorida” me despeino
transgrediendo maternos mandamientos,
desgarro adolorida y a trompicones a las mujeres internas
que, desde la infancia, me retuercen los ojos
porque no quepo en el molde perfecto de sus sueños,
porque me atrevo a ser esta loca, falible, tierna y vulnerable,
que se enamora como puta triste
de causas justas, hombres hermosos y palabras juguetonas.
Porque, de adulta, me atreví a vivir la niñez vedada

e hice el amor sobre escritorios en horas de oficina
y rompí lazos inviolables
y me atreví a gozar
el cuerpo sano y sinuoso con que los genes

de todos mis ancestros me dotaron.
No culpo a nadie. Más bien les agradezco los dones.
No me arrepiento de nada, como dijo la Edith Piaf.
Pero en los pozos oscuros en que me hundo,
cuando, en las mañanas, no más abrir los ojos,
siento las lágrimas pujando a pesar de felicidad

que he conquistado finalmente

rompiendo estratos y capas de roca terciaria y cuaternaria,
veo a mis otras mujeres sentadas en el vestíbulo,
mirándome con sus ojos dolidos

y me culpo por la felicidad.

Impertérritas "niñas buenas" me circundan
y danzan sus canciones infantiles contra mí;
contra esta mujer
hecha y derecha,
plena.
Esta mujer de pechos en pecho
y caderas anchas
que, por mi madre y contra ella,
me gusta ser. 

-Gioconda Belli- de "El ojo de la  mujer"

Trenc d'alba

A veure, ara que tinc

més anys que promeses per cumplir,

més gepa que pit,

més urpades què carícies

tot i això, o potser per això,

vaig a la recerca

en cada trenc d'alba

del goig pel nou dia,

aferrant-me per no perdre

ni una purna de bogeria,

ni un toc de ingenuïtat,

per reprendre la alenada

per sentir-me viva,

com si fos el primer dia,

com si fos l'últim,

com el qui estrena un vestit,

o rep un regal inesperat.

Xelo Llopis -"Guardam el secret"

Felicitat

No sé què vols, de mi.

¿L’instant feliç? ¿Aquest gel de tacte mil·limètric que segella

aquell toll entre les pedres? ¿Pensaves que era un ull, i et veia?

Al seu costat les teves ànsies són taronges de plàstic.

Tu ja has sabut que la bellesa fàcil és una cosa trista, com totes

les excuses, com la perícia en disfressar les dites

que fan mal.

Mira’m: encara estic rentant sota l'aigüera la truita de patates,

i esbrinant per quin camí de nusos han pogut les formigues arribar,

com petons teus, a aquell racó del cor que havíem volgut aïllar

dins d’un plat d'aigua.

No hi ha felicitat per a nosaltres.

Només un plaer dur com una bala de cristall amb vetes de colors.

Evangelis apòcrifs, genives amb ferides, temps que

es desguassa com orina.

Voldria donar-te alguna cosa, però puc veure només el fang

que duc a les sabates, la meva llibertat i un camí d'esbarzers.

I aquell trosset del cel amb núvols de la fira com mamelles que parlen

mentre venen i van.

Però això, abans que jo arribés, ja era teu

Anna Aguilar Amat

La nostra rebel.lió

Torcar la pols sembla monòton,

i el drap –amunt i avall- és groc

com tot el cansament que ens vessa.

Torcar la pols –diuen algunes-

és esborrar el pas del temps

que cau sobre totes les coses

i s´esmicola a poc a poc.

Torcar la pols cada matí

és el cilici que portem

sobre la carn, i ens dol vivíssim

i mol aspre. I jo per consolar-me,

només per consolar-me, pense

que també podría ésser el ferm

motiu de la nostra rebel.lió.

-Carmelina Sánchez Cutillas-

PARLEN LES DONES

Parlen les dones,

la seva poesía

tendra i forta.

Ben pocs s´aturen

a escoltar aquestes veus,

que, trasbalsades,

un nou llenguatge diuen

nascut al fons del segles.

- Montserrat Abelló-

(De Dins l´esfera del temps, 1998)

https://www.youtube.com/watch?v=q9wn2-yfAGw