Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Recital "Filles de Lilith" - 2013. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Recital "Filles de Lilith" - 2013. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 de novembre del 2014

Tú me quieres blanca

Tú me quieres alba,
me quieres de espumas,
me quieres de nácar.
Que sea azucena
Sobre todas, casta.
De perfume tenue.
Corola cerrada.

Ni un rayo de luna
filtrado me haya.
Ni una margarita
se diga mi hermana.
Tú me quieres nívea,
tú me quieres blanca,
tú me quieres alba.

Tú que hubiste todas
las copas a mano,
de frutos y mieles
los labios morados.
Tú que en el banquete
cubierto de pámpanos
dejaste las carnes
festejando a Baco.
Tú que en los jardines
negros del Engaño
vestido de rojo
corriste al Estrago.

Tú que el esqueleto
conservas intacto
no sé todavía
por cuáles milagros,
me pretendes blanca
(Dios te lo perdone),
me pretendes casta
(Dios te lo perdone),
¡me pretendes alba!

Huye hacia los bosques,
vete a la montaña;
límpiate la boca;
vive en las cabañas;
toca con las manos
la tierra mojada;
alimenta el cuerpo
con raíz amarga;
bebe de las rocas;
duerme sobre escarcha;
renueva tejidos
con salitre y agua:

Habla con los pájaros
y lévate al alba.
Y cuando las carnes
te sean tornadas,
y cuando hayas puesto
en ellas el alma
que por las alcobas
se quedó enredada,
entonces, buen hombre,
preténdeme blanca,
preténdeme nívea,

preténdeme casta.

            - Alfonsina Estorni-



Rebaixes

Lentament m'he tornat a despullar davant
d'aquell altre mirall del provador,
les proporcions perdudes. He vist que uns quants
mots tendres teus s'havien quedat agafadets
als voravius del meu sostenidor. I uns petits
esquiadors han relliscat fent ziga-zagues i
gatzara d'orxata per les meves espatlles: eren
les teves bromes. I allò que sóc difícil i un
parell més de mocs han rebotat al tamboret amb
un soroll de penjarobes. Un sobre l'altre els
tres vestits discrets que he triat amb desmai a la
botiga per si agradar-te fóra una cosa necessària.
Semblen records de noies; de vegades les veig en
passarel·la per la teva mirada bellugant les
caderes i les denes brillants del teu desig. No
els sóc hostil: els seus humors t'han conduït a mi.
I imagino altres dones, a les quals precedeixo i
somric: l'oreig tebi als cabells de la meva cançó.
Veig les veus... "La cremallera domina, els botons
fan bossanyes..." La banalitat sona igual en europant.
N'he triat un que deixaré a l'armari fins el dia que et vegi.
Als altaveus Gardel.
A la caixa un garbuix i xereca d'adolescents de
professió i gent rica i jo com una nena amb un ram
de clavells embolcallat amb paper de diari.
Ja veig que no és poètic. És només una història
vulgar (i tan petita) de com passo les hores que
et segueixen a tu. Com un cristall de sucre girant
a la sínia d'una tassa per la força centrípeta que
algú fa en remenar. Mica en mica em desfaig sense
el perdó que em fes desaparèixer i em transformo en
te amb gel, amb la esperança enterbolida que la set
de la pressa em regali un altre instant, em deixi
la propina d'un matí repetit,
la propina d'un matí repetit
de petons.

                                     -Anna Aguilar Amat-


dilluns, 18 d’agost del 2014

Quan als vint anys

quan als vint anys 
esperava un fill 
que es casés 
li van manar 

i ja casada 
que renunciés 
als seus estudis 
li van manar 

quan als trenta 
encara era emprenedora 
que es quedés a casa 
li van manar 

quan als quaranta 
va provar encara de viure 
que fos decent 
li van manar 

quan als cinquanta 
se sentia gastada i decebuda 
el marit se'n va anar 
amb una dona més jove 

estimats germans 
massa manem 
massa obeïm 
massa poc vivim 


-Kurt Marti-
Trad. Feliu Formosa





dissabte, 16 d’agost del 2014

Silenci abans de les bombes



Una sirena. Corredisses.
Després un gran silenci, com una llosa
sobre un tros de pastís d’aniversari.
Rebobino paraules per trobar quina mà
s’endugué les espelmes de la festa,
el malentès que t’ha fet venir febre.
Peses trenta-dos quilos i la mare et
pela grans de raïm un a un.

"Explica’m històries de la guerra, mare" .

Una sirena, corredisses.
Plou un silenci al voltant de la tarda,
com si l’aire sués, mentre ella espuça
llàmenes de records d’entre els cabells
dels morts.

"Explica’m històries de la guerra, mare" .

Els patiments passats clavats en paral·lel,
barrots d’una barana d’urinari que ens du
de guerra en guerra i ara em toca tirar.
¿És ella o jo o la meva filla, qui hi frega un pal
fent una música com Bach al clavicordi?

"Explica’m històries de la guerra, mare".


Cinc dones i onze nens tancats dins una cambra fosca
mentre còndors de ferro llencen caques de mort.
Una sirena, corredisses, els xiulets de les bombes,
vidres esmicolant-se en crits. I aquell gos del silenci
amagant el seu cap dins el teu pit petit.
Mentre m’expliques històries de les guerres a les
que sobreviure, em dius "tu escolta sempre, i després
mira i després calla,
calla, calla, calla, calla, calla, calla ..."

ANNA AGUILAR AMAT





dijous, 14 d’agost del 2014

No em penedisc


No em penedisc
d'haver estimat
amb el cor obert i l'ànima nua,
amb la ingenuïtat a frec de pell,
ni de mostrar les cartes
ni de no apaivagar l'evidència
ni del risc d'anar contracorrent
ni dels somriures
que m'han arrencat
ni de les llàgrimes
que m'han mullat.

No em penedisc
de les hores hostatjat als pensaments
ni d'abraçar somnis
ni de sembrar primaveres a la tardor
ni del plaer d'haver-me perdut pel teu cos
ni del gaudi per veure't
ni de l'angoixa de perdre't.

No em penedisc
d’haver-te viscut
ni d'haver-te estimat

ni de estimar-te encara.

Xelo Llopis-"Guardam el secret"




dilluns, 11 d’agost del 2014

No me arrepiento de nada

Desde la mujer que soy,
a veces me da por contemplar
aquellas que pude haber sido;
las mujeres primorosas,
hacendosas, buenas esposas,
dechado de virtudes,
que deseara mi madre. 
No sé por qué
la vida entera he pasado
rebelándome contra ellas.
Odio sus amenazas en mi cuerpo,
la culpa que sus vidas impecables,
por extraño maleficio,
me inspiran;
me rebelo contra sus buenos oficios,
los llantos nocturnos debajo de la almohada
a escondidas del esposo,
del pudor de la desnudez
bajo la planchada y almidonada ropa interior.
Estas mujeres, sin embargo,
me miran desde el interior de sus espejos;
levantan un dedo acusador
y, a veces, cedo a sus miradas de reproche
y quiero ganarme la aceptación universal,
ser la ”niña buena” , la “mujer decente” la Gioconda irreprochable.
Sacarme diez en conducta
con el partido, el estado, las amistades,
mi familia, mis hijos y todos los demás seres
que abundantes pueblan este mundo nuestro.
En esta contradicción invisible
entre lo que debió haber sido y lo que es,
he librado numerosas batallas mortales,
batallas inútiles de ellas contra mí
-ellas contra mí que soy yo misma-.
Con la “siquis adolorida” me despeino
transgrediendo maternos mandamientos,
desgarro adolorida y a trompicones a las mujeres internas
que, desde la infancia, me retuercen los ojos
porque no quepo en el molde perfecto de sus sueños,
porque me atrevo a ser esta loca, falible, tierna y vulnerable,
que se enamora como puta triste
de causas justas, hombres hermosos y palabras juguetonas.
Porque, de adulta, me atreví a vivir la niñez vedada
e hice el amor sobre escritorios en horas de oficina
y rompí lazos inviolables
y me atreví a gozar
el cuerpo sano y sinuoso con que los genes
de todos mis ancestros me dotaron.
No culpo a nadie. Más bien les agradezco los dones.
No me arrepiento de nada, como dijo la Edith Piaf.
Pero en los pozos oscuros en que me hundo,
cuando, en las mañanas, no más abrir los ojos,
siento las lágrimas pujando a pesar de felicidad
que he conquistado finalmente
rompiendo estratos y capas de roca terciaria y cuaternaria,
veo a mis otras mujeres sentadas en el vestíbulo,
mirándome con sus ojos dolidos
y me culpo por la felicidad.

Impertérritas "niñas buenas" me circundan
y danzan sus canciones infantiles contra mí;
contra esta mujer
hecha y derecha,
plena.
Esta mujer de pechos en pecho
y caderas anchas
que, por mi madre y contra ella,
me gusta ser. 

-Gioconda Belli- de "El ojo de la  mujer"



dijous, 7 d’agost del 2014

Trenc d'alba

A veure, ara que tinc
més anys que promeses per cumplir,
més gepa que pit,
més urpades què carícies
tot i això, o potser per això,
vaig a la recerca
en cada trenc d'alba
del goig pel nou dia,
aferrant-me per no perdre
ni una purna de bogeria,
ni un toc de ingenuïtat,
per reprendre la alenada
per sentir-me viva,
com si fos el primer dia,
com si fos l'últim,
com el qui estrena un vestit,

o rep un regal inesperat.

Xelo Llopis -"Guardam el secret"




dimarts, 5 d’agost del 2014

Felicitat

No sé què vols, de mi.
¿L’instant feliç? ¿Aquest gel de tacte mil·limètric que segella
aquell toll entre les pedres? ¿Pensaves que era un ull, i et veia?
Al seu costat les teves ànsies són taronges de plàstic.
Tu ja has sabut que la bellesa fàcil és una cosa trista, com totes
les excuses, com la perícia en disfressar les dites
que fan mal.
Mira’m: encara estic rentant sota l'aigüera la truita de patates,
i esbrinant per quin camí de nusos han pogut les formigues arribar,
com petons teus, a aquell racó del cor que havíem volgut aïllar
dins d’un plat d'aigua.
No hi ha felicitat per a nosaltres.
Només un plaer dur com una bala de cristall amb vetes de colors.
Evangelis apòcrifs, genives amb ferides, temps que
es desguassa com orina.
Voldria donar-te alguna cosa, però puc veure només el fang
que duc a les sabates, la meva llibertat i un camí d'esbarzers.
I aquell trosset del cel amb núvols de la fira com mamelles que parlen
mentre venen i van.
Però això, abans que jo arribés, ja era teu

Anna Aguilar Amat




La nostra rebel.lió

Torcar la pols sembla monòton,
i el drap –amunt i avall- és groc
com tot el cansament que ens vessa.

Torcar la pols –diuen algunes-
és esborrar el pas del temps
que cau sobre totes les coses
i s´esmicola a poc a poc.

Torcar la pols cada matí
és el cilici que portem
sobre la carn, i ens dol vivíssim
i mol aspre. I jo per consolar-me,
només per consolar-me, pense
que també podría ésser el ferm
motiu de la nostra rebel.lió.

-Carmelina Sánchez Cutillas-






dimarts, 29 de juliol del 2014

PARLEN LES DONES





Parlen les dones,
la seva poesía
tendra i forta.

Ben pocs s´aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons del segles.

- Montserrat Abelló-

(De Dins l´esfera del temps, 1998)